Instruments de Llatinoamèrica

Un recorregut per diverses tradicions musicals

Les músiques llatinoamericanes reuneixen aportacions indígenes, africanes i europees que s’han transformat en cada territori. La selecció inclou flautes amb antecedents prehispànics, instruments vinculats a les cultures afroamericanes i adaptacions locals d’instruments europeus.

Tradicional descriu l’arrelament d’un instrument en una comunitat i en les seves pràctiques musicals. Per això el bandoneó, d’origen alemany, forma part de la col·lecció al costat d’instruments indígenes com la quena: la seva incorporació al tango l’ha convertit en un referent de la música del Riu de la Plata.

Què podem treballar

• Relacionar la imatge i el nom dels 16 instruments, utilitzant detalls de la forma per reconèixer-los.
• Distingir corda, vent i percussió segons què vibra per produir el so.
• Situar algunes tradicions en un mapa i comprendre que molts instruments es comparteixen entre països.
• Descriure semblances i diferències amb vocabulari musical i escoltar les explicacions dels companys.

Els 16 instruments: informació per al docent

Les fitxes segueixen l’ordre de les dues pàgines de la infografia. La zona, l’origen i la descripció contextualitzen cada imatge; l’enllaç de cada instrument permet ampliar la consulta.

Guitarra criolla

Corda

Zona geogràfica

Tota Llatinoamèrica

Origen

Deriva de la guitarra espanyola.

Sis cordes, amb aguts de niló i bordons entorxats. Es toca amb puntejos i rasguejos.

La denominació criolla s’utilitza en diversos llocs. El seu paper en l’acompanyament del cant permet comparar-la amb el cuatro, el xarango i el guitarró.

Font i ampliació ↗

Maraques

Percussió

Zona geogràfica

Carib, Veneçuela i Colòmbia

Origen

Sonalls de tradició indígena americana.

Llavors o peces petites que sonen en sacsejar-les. Habitualment es toquen per parelles.

Apareixen al joropo i en diverses músiques caribenyes. Les peces interiors colpegen el recipient: la percussió també pot sonar quan se sacseja.

Font i ampliació ↗

Ocarina

Vent

Zona geogràfica

Mesoamèrica i Sud-amèrica

Origen

A Amèrica té arrels prehispàniques.

Petita flauta de cos tancat, generalment de ceràmica. Els forats permeten canviar les notes.

Se’n conserven exemples de diverses cultures prehispàniques, de vegades amb forma d’animal o persona. Presenta-la com una flauta de recipient sense atribuir totes les variants a un sol país.

Font i ampliació ↗

Quena

Vent

Zona geogràfica

Andes, especialment Perú i Bolívia

Origen

Flauta indígena andina prehispànica.

Tub de canya o fusta amb forats. Es bufa contra l’osca de l’extrem superior.

És característica de la música andina. L’osca ajuda a distingir-la de la flauta dolça, que té un conducte d’aire i una embocadura diferent.

Font i ampliació ↗

Sampònia

Vent

Zona geogràfica

Altiplà andí

Origen

Tradicions indígenes anteriors a la colonització.

Tubs de canya de longituds diferents. Cada tub produeix una nota; el siku sol tenir dues files.

En moltes tradicions del siku, dos intèrprets es reparteixen les notes i completen junts la melodia. Permet parlar de cooperació musical i comparar-la amb el tub únic de la quena.

Font i ampliació ↗

Xarango

Corda

Zona geogràfica

Andes, especialment Bolívia i Perú

Origen

Desenvolupament andí d’època colonial.

Instrument petit amb deu cordes en cinc parells. So agut i brillant.

Combina antecedents europeus de corda amb la creació musical andina. El model de la imatge és de fusta; els cinc parells de cordes permeten comparar-lo amb la guitarra i el cuatro.

Font i ampliació ↗

Caixó peruà

Percussió

Zona geogràfica

Costa del Perú

Origen

Tradició afroperuana.

Caixa de fusta que es colpeja amb les mans. L’intèrpret sol asseure-s’hi.

Està associat a la identitat afroperuana i a les músiques de la costa. La difusió actual, també al flamenc, mostra com els instruments viatgen i s’incorporen a altres tradicions.

Font i ampliació ↗

Bandoneó

Vent

Zona geogràfica

Argentina i Uruguai

Origen

Alemanya, segle XIX; arrelà al Riu de la Plata.

L’aire de la manxa fa vibrar llengüetes metàl·liques. Es toca amb botons i és característic del tango.

La incorporació a la música argentina i uruguaiana el va fer emblemàtic del tango. Els botons i la manxa ajuden a reconèixer-lo; les llengüetes activades per l’aire expliquen la família de vent.

Font i ampliació ↗

Guitarró mexicà

Corda

Zona geogràfica

Mèxic

Origen

Desenvolupament mexicà amb antecedents europeus.

Gran caixa bombada i sis cordes gruixudes. Aporta els sons greus al mariachi.

Al conjunt de mariachi fa la funció de baix. Compara amb la guitarra criolla la profunditat de la caixa i el gruix de les cordes, a més de la mida.

Font i ampliació ↗

Marimba

Percussió

Zona geogràfica

Guatemala i sud de Mèxic; altres variants a Colòmbia i l’Equador

Origen

Arrels africanes i desenvolupaments propis a Amèrica.

Làmines de fusta colpejades amb baquetes. Els ressonadors amplifiquen les notes.

La tradició de Guatemala i Chiapas conviu amb altres marimbes de Colòmbia i l’Equador. És percussió d’altura definida: permet tocar melodies.

Font i ampliació ↗

Güiro

Percussió

Zona geogràfica

Carib, especialment Cuba i Puerto Rico

Origen

Tradició caribenya; l’origen precís és discutit.

Carbassa buida amb estries. Es raspa amb una vareta per produir ritmes.

El raspament produeix un so rítmic sec. La família té variants de forma i material; el model de la col·lecció és de carbassa. Evita atribuir-ne l’origen precís de manera taxativa.

Font i ampliació ↗

Cuatro veneçolà

Corda

Zona geogràfica

Veneçuela i llanos de Colòmbia

Origen

Deriva de petites guitarres espanyoles.

Quatre cordes i cos petit. Els rasguejos acompanyen el joropo i altres músiques veneçolanes.

És fonamental al joropo amb l’arpa i les maraques. El model veneçolà té quatre cordes simples; cal distingir-lo del cuatro de Puerto Rico, d’una altra forma i encordadura.

Font i ampliació ↗

Arpa paraguaiana

Corda

Zona geogràfica

Paraguai

Origen

Adaptació local de l’arpa europea.

Arpa sense pedals de cordes polsades, destacada en polques paraguaianes i guaranies.

La construcció i la interpretació van desenvolupar trets propis al Paraguai. El context musical ajuda a distingir-la de l’arpa llanera fins i tot quan les imatges s’assemblen.

Font i ampliació ↗

Arpa llanera

Corda

Zona geogràfica

Llanos de Veneçuela i Colòmbia

Origen

Desenvolupament regional de l’arpa europea.

Arpa sense pedals, pròpia del joropo. Sol acompanyar-se de cuatro i maraques.

Pertany a la tradició del joropo veneçolà i colombià. Comparteix antecedents europeus amb altres arpes llatinoamericanes, però té una tradició regional pròpia.

Font i ampliació ↗

Berimbau

Corda

Zona geogràfica

Brasil, especialment Bahia

Origen

Tradició afrobrasilera amb arrels africanes.

Arc d’una corda amb carbassa ressonadora. Es colpeja amb una vareta i acompanya la capoeira.

Una pedra o moneda ajuda a modificar el so. Encara que es colpegi per tocar-lo, es classifica com a corda perquè la corda és l’element que vibra.

Font i ampliació ↗

Bombo legüero

Percussió

Zona geogràfica

Argentina, especialment Santiago del Estero

Origen

Tradició criolla argentina.

Tambor de fusta amb dues membranes de pell. Es colpegen la membrana i el cèrcol; acompanya chacareras i zambas.

És característic del folclore argentí. Els cops a la membrana i al cèrcol aporten timbres diferents; la imatge mostra les cordes de cuir que en regulen la tensió.

Font i ampliació ↗

Comparacions que ajuden a comprendre

Arpa paraguaiana i arpa llanera

Són dues variants regionals de la mateixa família. L’associació principal és el Paraguai amb polques paraguaianes i guaranies, i els llanos de Veneçuela i Colòmbia amb el joropo. El nombre de cordes varia entre models i no basta per distingir-les.

Quena, sampònia i ocarina

Totes tres produeixen so amb l’aire. La quena té un tub amb forats i una osca; la sampònia reuneix diversos tubs, un per nota; l’ocarina té un cos tancat en forma de recipient. Compareu la forma i com es canvia de nota, a més d’aprendre’n el nom.

Guitarra, cuatro, xarango i guitarró

Comparteixen trets d’instruments de corda polsada, però l’encordadura i la funció difereixen: sis cordes a la guitarra i al guitarró, quatre de simples al cuatro veneçolà i deu agrupades en cinc parells al xarango. Les imatges representen models habituals, no totes les variants.

Com funciona el memory

El joc utilitza els 16 instruments com a banc d’imatges i noms. A cada partida en selecciona sis a l’atzar i prepara dotze cartes: una imatge i un nom per instrument.

1. Tria un o dos jugadors. En el mode de dos jugadors podeu escriure noms o sobrenoms.
2. Gira dues cartes i busca la correspondència entre un instrument i el seu nom.
3. Si formen parella, queden visibles amb la imatge i el nom. Si no coincideixen, tornen a amagar-se.
4. Completa les sis parelles. A cada nova partida es torna a seleccionar un grup a l’atzar del banc de 16.

Dues maneres de jugar

• Un jugador: Completa el tauler amb pocs intents. El joc mostra els intents i conserva la millor marca. Resoldre’l amb deu intents o menys activa l’aplaudiment i el confeti.
• Dos jugadors: Comparteixen dispositiu i juguen per torns. Un encert permet continuar; un error canvia el torn. Guanya qui troba més parelles, i hi pot haver empat.

El botó d’informació i l’enllaç «Els 16 instruments» permeten consultar el catàleg complet. «El meu progrés» recull les partides completades, l’última partida i la millor marca individual.

Juga al memory

Una proposta d’aula de 25–30 minuts

Es pot utilitzar a Primària i als primers cursos de Secundària, adaptant la lectura i les preguntes. Calen la infografia, un mapa i un dispositiu per projectar el joc o jugar per parelles.

1. Observar i activar coneixements 5 minuts

   Mostra la primera pàgina i pregunta quins instruments reconeixen. Demana que justifiquin la resposta amb un detall de la imatge. Localitzeu alguns dels països esmentats al mapa.

2. Comparar i ampliar 7 minuts

   Presenta la segona pàgina i tria dues comparacions: les dues arpes, les tres flautes o els instruments semblants a guitarres. Cada parella descriu una semblança i una diferència.

3. Jugar i anomenar 10–12 minuts

   Jugueu per parelles o a la pantalla de l’aula. En trobar una parella, digueu el nom i afegiu-hi una pista: la família, com es toca o una regió d’ús. Deixa la infografia disponible si cal.

4. Tancar i recuperar què s’ha après 3–6 minuts

   Amaga els noms de dues o tres imatges i demana que les identifiquin. Acaba amb una pregunta d’explicació: per què el berimbau és de corda? Què comparteixen les dues arpes i què les diferencia?

Com ajustar la dificultat

• Si la lectura encara costa, llegiu junts els noms abans de jugar i feu que el company els digui en veu alta en girar les cartes.
• Per començar, treballeu oralment amb un grup petit de la infografia. El joc manté sis parelles aleatòries per partida; no té un selector d’instruments.
• Per ampliar, demaneu una descripció sense dir el nom i que un company identifiqui l’instrument i expliqui l’elecció.
• En grup, acordeu una pausa breu per raonar abans de girar la segona carta, perquè tothom hi pugui participar.

Què observar en l’avaluació

Comprova si l’alumnat reconeix les imatges, anomena els instruments, explica com produeixen el so i en relaciona algun amb una tradició o una regió. Accepta explicacions amb paraules pròpies i anota els instruments que requereixen una nova consulta, a més del resultat de la partida.

Una ampliació amb escolta

El reconeixement auditiu es pot treballar després amb gravacions seleccionades pel docent. Abans d’escoltar-les, presenta l’instrument i el context; després, demana que descriguin el timbre i el paper en el conjunt. El memory se centra en imatges i noms.

La infografia: dues pàgines de consulta

El PDF reuneix vuit instruments a cada pàgina, amb imatge, família, zona, origen i característiques. La primera presenta un grup inicial d’instruments familiars i la segona amplia el recorregut. L’ordre es pot adaptar als coneixements del grup.

Descarrega la infografia (PDF en castellà, 2 pàgines)

Pots imprimir-la, projectar-la o deixar-la com a suport durant el joc. Les dues arpes tenen fitxes independents i les etiquetes de família permeten utilitzar el material sense dependre dels colors.

Fonts per continuar preparant la classe

Cada fitxa enllaça la font de consulta: col·leccions de museus, universitats i organismes culturals. Són punts de partida per ampliar el context històric i musical. Per preparar una escolta, comprova també qui interpreta la gravació, d’on procedeix i el paper de l’instrument.