Cinc plaques de colors sonen barrejades, i cal col·locar-les de greu a agut sense mirar res, només escoltant. Comença amb distàncies àmplies, fàcils de distingir, i avança cap a diferències cada vegada més petites, fins al semitò. Un exercici directe d'oïda interna, en versió digital.
Com funciona
- Cinc plaques de colors apareixen desordenades al carril. Tocar una placa sempre la fa sonar.
- Cal col·locar-les de greu (esquerra) a agut (dreta) guiant-se només per l'oïda — el color identifica cada placa, mai la seva altura.
- Cada repte té 3 rondes, amb una fila barrejada diferent cada vegada. En prémer «Comprovar», cada placa mostra si és al seu lloc, amb un anell verd o vermell — sense repintar-la, per no perdre la referència de color.
- «Veure l'ordre correcte» col·loca les plaques al seu lloc per recórrer-les d'oïda: és el moment d'aprendre, no només d'encertar.
- Un repte se supera amb 2 de 3 rondes perfectes. Les estrelles (0 a 3) compten quantes rondes han sortit perfectes.
Què són els cents?
Un cent és la unitat estàndard per mesurar la distància entre dues altures: la centèsima part d'un semitò temperat. Així, un semitò són 100 cents, un to 200 cents i una octava, 1200. És la unitat que permet descriure amb precisió els intervals més petits que un semitò — els que no tenen nom propi a la teoria musical occidental, i que són just els que treballa aquest carilló.
Els quatre reptes, en dos carillons
La dificultat és la distància entre la primera i l'última placa: com més juntes sonen, més fi cal afinar l'oïda. S'han repartit en dos jocs independents, de més fàcil a més difícil:
El Carilló 1 té dos reptes:
- Repte 1 — Escala. Ordena l'escala diatònica, la que l'alumnat ja coneix. La distància entre la primera placa i l'última és d'una quinta justa (700 cents).
- Repte 2 — 2 tons. La distància entre la primera placa i l'última és d'una tercera major, dos tons (400 cents): una escala cromàtica per semitons.
El Carilló 2 és més exigent: entra en distàncies microtonals, que no apareixen a la música que s'escolta habitualment.
- Repte 1 — 1 to. La distància entre la primera placa i l'última és d'un to; cada placa està separada de la següent per 50 cents.
- Repte 2 — 1 semitò. La distància entre la primera placa i l'última és d'un semitò; cada placa està separada de la següent per 25 cents.
A partir d'aquí, les diferències són cada vegada més difícils de distingir d'oïda — un bon ordre de pràctica, del carilló 1 al 2.
Tres maneres de moure cada placa
Amb el ratolí o el dit: la placa s'aixeca, les altres s'aparten i encaixa en deixar-la anar. Funciona igual en pantalla tàctil.
En tocar una placa sona i queda seleccionada; dues fletxes a sota la mouen un lloc cada vegada. Còmode al mòbil.
Tab per passar d'una placa a una altra, fletxes esquerra/dreta per moure-la, Intro per escoltar-la.
Willems i l'oïda interna
Edgar Willems (1890-1978) va construir la seva pedagogia musical sobre una idea central: la música s'aprèn primer per l'oïda, abans que pel signe o la teoria, i aquesta educació auditiva inclou cultivar l'oïda interna, la capacitat d'escoltar mentalment allò que no està sonant.
Per afinar la percepció va crear materials sonors específics, com els carillons (jocs de campanes o plaques afinades). Entre ells, el carilló intratonal, amb plaques separades per distàncies menors que un semitò, pensat per treballar diferències molt petites quan l'oïda ja està preparada. Aquest joc recrea aquest instrument en versió digital: pots provar primer les distàncies àmplies al Carilló 1 i, quan l'oïda estigui a punt, afinar més amb el Carilló 2.
Referència: Edgar Willems, L'oreille musicale.
Per a l'aula
- Individual, amb auriculars. Cada repte són 3 rondes, uns 5-8 minuts: perfecte per a un racó de pràctica autònoma mentre la resta de la classe fa una altra cosa.
- En grup, amb els colors com a clau. Els colors de les plaques estan pensats per a l'aula: projectant la pantalla, es pot preguntar «quina és la més greu, la vermella o la blava?» i que el grup decideixi d'oïda abans de comprovar.
- Progressió per parelles de reptes. Començar sempre pel Carilló 1 (distàncies àmplies) abans de passar al Carilló 2 — intentar el semitò sense haver entrenat abans amb l'escala sol frustrar més que ensenyar.
