Sonen dos sons seguits i cal decidir una sola cosa: el segon puja o baixa? Comença sent molt fàcil —una octava de diferència— i la distància es va reduint, fins a quedar per sota del semitò, la separació més petita que pot tocar un piano. El test acaba quan troba el teu límit, i et diu fins on arriba la teva oïda.
Com funciona
- Escoltes dos sons, un darrere l'altre. Els pots repetir tantes vegades com vulguis.
- Decideixes si el segon puja (és més agut) o baixa (és més greu) que el primer.
- En respondre, un piano et mostra les dues notes i una frase t'explica quina distància acabes d'escoltar. Quan la diferència és menor que un semitò, el teclat se substitueix per una barra que representa aquest semitò, on es veu quant se separen els dos sons.
- Cada esglaó se supera amb com a màxim un error sobre cinc rondes, i llavors passes al següent. Si un esglaó se't resisteix, el test ha trobat el teu límit i et mostra el resultat. També el pots acabar quan vulguis amb el botó Acabar.
Què mesura: l'escala
La distància entre dos sons es mesura en cents: un cent és la centèsima part d'un semitò, així que un semitò són 100 cents i una octava, 1200. Aquests són els esglaons del test:
| Esglaó | Diferència | Com se sent |
|---|---|---|
| Octava | 1200 cents | Vuit notes de separació: el mateix nom, més agut. |
| Quinta justa | 700 cents | Set semitons. És el salt amb què comença «Twinkle, Twinkle, Little Star». |
| Tercera (major o menor) | 400 o 300 cents | Tres o quatre semitons: la distància que dona color als acords. |
| To | 200 cents | Dos semitons, com de do a re. |
| Semitò | 100 cents | La distància més petita del piano: dues tecles veïnes. |
| Quart de to | 50 cents | La meitat d'un semitò. No existeix al piano, però sí a la música àrab o turca. |
| Quart de semitò | 25 cents | La precisió amb què treballa un bon afinador. |
| 10 cents | 10 cents | La desena part d'un semitò. Gairebé ningú no ho nota sense entrenar. |
| 5 cents | 5 cents | El límit d'una oïda molt entrenada. |
Els primers esglaons els supera gairebé qualsevol persona: serveixen d'escalfament. La diversió comença al semitò. Les xifres varien molt d'una persona a una altra —i segons el timbre i el registre del so—, però com a orientació, una oïda sense entrenar sol notar diferències d'unes quantes desenes de cents entre dos sons seguits, i una oïda molt entrenada arriba a uns pocs.
És un joc d'orientació, no un diagnòstic. El resultat depèn també dels auriculars o altaveus, del soroll de la sala i de l'atenció del moment. Si no estàs segur del teu resultat, repeteix el test un altre dia.
Estratègies d'educació auditiva
L'oïda s'entrena, i de forma sorprenentment ràpida si es fa amb criteri. Algunes idees senzilles:
Cantar un so fa que el «coneguis per dins». Primer es viu i es canta; el nom de la nota i el símbol arriben després.
Més agut o més greu? Igual o diferent? És l'activitat d'aquest test, i es pot fer amb la veu, una flauta o un piano, començant sempre per contrastos grans.
Afina la teva veu o el teu instrument amb un so sostingut fins que les dues alçades es fonen en una. Aquest moment en què desapareix el «refregament» entre totes dues és un gran exercici de finor.
Imagina una melodia abans de cantar-la. Canta una cançó coneguda, «apaga» la veu a mitges i segueix mentalment fins al final; després reprèn-la en veu alta i comprova si arribes al mateix lloc.
Cinc minuts d'escolta atenta valen més que mitja hora distreta. I l'oïda es cansa: si notes que deixes de distingir, descansa.
Willems i l'oïda interna
Aquesta manera d'entendre l'educació musical té una llarga tradició. Edgar Willems (1890-1978) va construir la seva pedagogia sobre una idea: la música s'aprèn primer per l'oïda, abans que pel signe o la teoria, i aquesta educació auditiva inclou cultivar l'oïda interna, la capacitat d'escoltar mentalment allò que no està sonant.
Per afinar la percepció va crear materials sonors específics, com els carillons (jocs de campanes afinades). Entre ells, el carilló intratonal, amb campanes separades per distàncies menors que un semitò, pensat per treballar diferències molt petites quan l'oïda ja està preparada. Aquest test comparteix el seu esperit, en versió digital: una escala de sons cada cop més propers — i pots jugar amb una recreació directa d'aquest instrument a Carilló intratonal 1 i Carilló intratonal 2.
Referència: Edgar Willems, L'oreille musicale.
Per a l'aula
- Individual, amb auriculars. Són cinc minuts: un racó de l'aula amb un ordinador o una tauleta n'hi ha prou perquè hi passi tota la classe per torns.
- A la pissarra digital, amb el cos. Els primers esglaons funcionen molt bé en gran grup: l'alumnat puja o baixa la mà segons el que sent abans que el joc ho confirmi.
- Un punt de partida, no una nota. El resultat no és una qualificació: serveix per saber en quin esglaó treballar i per comparar-se amb un mateix uns mesos després.
